Vos estareu preguntant com pot
ser que un dels objectius pedagògics d’aquest curs siga començar a utilitzar
les eines que fan possible la improvisació vocal. I la qüestió és que dins de
la legislació escaient, el fet de “cultivar la improvisació i la transposició
com a elements inherents a la creativitat musical” és un dels objectius específics
que ha d’assolir l’alumnat de Cant (i de la resta d’instruments) dels ensenyaments
professionals de música. Així ho afirma el Reial Decret 1577/2006, de 22 de
desembre, pel qual es fixen els aspectes bàsics del currículum dels ensenyaments
professionals de música regulats per la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig,
d’educació («BOE» 18, de 20-1-2007).
Per tant, haurem de fer tots els
possible per adaptar aquest objectiu als continguts del curs de Cant. I com ho
farem? És ben clar que la música clàssica pareix que haja de fer-se respectant
tot allò que ha escrit el/ compositor/a. Però, no obstant, en determinats
estils es permet un cert percentatge de llicència interpretativa que pot
incloure una improvisació. A la música clàssica la improvisació està prop del
que diem “variació”, encara que no és el mateix. Així vos explique què entenem
per cadascun dels termes:
Una IMPROVISACIÓ, segons Hemsy de Gaínza (“La improvisación musical”. Buenos Aires: Ricordi Americana, 1983) és
una "execució sonora instantània
produïda per un individu o grup d'individus que va des de la llibertat total,
fins a la subjecció de pautes estrictes, i des de la situació espontània fins a
la participació de la consciència mental".
Una VARIACIÓ és una tècnica formal on el material es modifica durant la
repetició, o sigui que de manera esquemàtica podríem dir que aquesta tècnica es
basa en la reiteració amb canvis. Habitualment es parla de variacions, en
plural, atès que el més freqüent és enllaçar diverses variacions -és a dir:
transformacions, modificacions- de l'original del qual es parteix. Els canvis
que s'hi apliquen poden implicar harmonia, melodia, contrapunt, tempo, ritme,
mètrica i timbre (és a dir: instrumentació o orquestració), tot i que el més
habitual és que l'harmonia sigui l'element que menys es transforma i que, per
tant, dóna unitat a tot el conjunt de variacions.
Però també es pot parlar de VARIACIONS IMPROVISADES: els músics
experts que coneguen prou bé un tema sovint poden improvisar variacions
a partir d'aquest. Això era una pràctica habitual al Barroc i
al Classicisme, en unes èpoques en què la improvisació era part essencial
de la pràctica i de l'aprenentatge musicals. En alguns moments, especialment
al Barroc, la interpretació del retorn al material temàtic
inicial de les àries da capo incloïa tal profusió d'ornamentació,
sovint improvisada, que quasi era una variació. Al Classicisme són destacables
les variacions que podien improvisar els pianistes. La improvisació
d'elaborades variacions sobre temes populars també és un dels elements
importants en el jazz.
Bé, doncs ja sabeu un poc més d’una
eina molt interessant que coneixerem, treballarem i desenvoluparem en
determinats estils com el que es tracta en aquest trimestre: la música popular.
Aniré afegint contingut d’aquest tema al llarg del curs.
Animeu-vos a provar-ho!
En aquest enllaç trobareu un
estudi sobre el treball d’improvisació a les aules de música:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.